dilluns, 8 de febrer de 2010

FIDEUS A LA CASSOLA AMB COSTELLÓ DE BONÍTOL


Fa uns dies vàrem anar a fer el turista a Barcelona, i per fer-ho ben fet, ens vàrem arribar a la Boqueria.

En una de les parades de peix, de fet de peix blau, vaig trobar una part de la tonyina que la venien per separat... les espines trossejades. No ho havia vist mai i la peixatera em va comentar que se'n feien per exemple uns fideus a la cassola, i igual que hi posem costelló de porc, posant-hi l'espina de la tonyina, que per cert encara tenia força carn.

No en vaig comprar perquè fins el vespre no tornàvem a casa i no teníem on conservar-ho en condicions, però sí que me'n vaig endur la idea.

Pels meus barris això no es coneix i vaig encarregar un bonítol. Quan li ho vaig comentar a la meva peixatera em va dir que no ho havia sentit a dir mai.

Del bonítol en vaig fer quatre filets. Amb el cap, les pells i les aletes en vaig fer un brou per a cuinar els fideus, i em vaig reservar el fetge i les espines on hi quedava una mica de carn.

Així doncs, per aquests fideus per a quatre persones vaig fer servir: les espines d'un bonítol, el fetge, brou del mateix peix, una lliura de fideus grossos, una ceba grossa, 150 grs. de tomàquet natural triturat, 6 carxofes, dos grans d'all, un grapat d'avellanes, oli, sucre i sal.

En una cassola amb un raig d'oli sofregim les espines tallades a trossos regulars i el fetge fins que agafin color i ho reservem.

En el mateix oli i a foc més suau sofregim la ceba ben trinxada, fins que comenci a agafar color. Aleshores hi afegim el tomàquet, sal i sucre i l'anem confitant remenant sovint. Si abans d'estar ben confitat quedés massa sec hi posem una mica de brou.

Quan tenim el sofregit a punt, hi posem les carxofes tallades i ho deixem coure durant uns deu minuts, aleshores hi tornem a afegir les espines, els fideus, ho cobrim amb el brou i deixem que vagi fent xup-xup. A mitja cocció dels fideus hi posem la picada feta amb els alls, el fetge i les avellanes.

Quan tinguem els fideus al dente, apaguem el foc i amb la cassola tapada ho deixem reposar uns moments abans de servir.

Són uns fideus diferents a com els havia menjat fins ara, el fetge a la picada li transmet un sabor potent i es qüestió d'anar escurant les espines.

10 comentaris:

  1. què original, deu estar boníssim, ho provaré un xic adaptat.
    aquest blog ha arribat just en el moment que dius, - i ara què faig?,- quina sort, perquè sembla tot tan bo i a la vegada assequible!
    salut!
    maria

    ResponElimina
  2. Maria,

    La idea m'ho va semblar força i el gust diferent, però ens va agradar molt.

    Els fideus els vaig fer així perquè a mercat havia trobat unes carxofer molt maques, però ho pots fer amb moltes variants.

    Ja em diràs el què.

    Salut.

    ResponElimina
  3. Caram , això si que son fideus de luxe....
    Tenen una pinta ...se li veu que tenen una base molt ben feta, el sofregit és el tot d´un plat , i aquest crec que esta en el millor punt.
    Ja diuen que els millors cuiners son "Homes"
    Felicitats!!!!

    ResponElimina
  4. Gràcies Dolors, ets molt amable.

    M'imagino que tu sí que ho deus coneixer això d'aprofitar les espines de la tonyina per a guisar-les, oi?

    Salut.

    ResponElimina
  5. No se m'hauria ocorregut mai que es pugueren fer uns fideus d'eixa manera!!! Fan un aspecte molt i molt abellidor. Me'n guarde la idea per a una altra ocasió. Salutacions i gràcies per la recepta.
    P.S. M'agrada molt la tonyina. El bonítol depèn. Les carxofes, això sí!!!

    ResponElimina
  6. Francesc,
    El que jo havia vist era de tonyina, però on visc de tonyina sencera de la que treuren l'espinada, nop n'hi ha mai, per això vaig comprar un bonítol.
    Si en tinc ocasió, ho provaré amb tonyina.
    Salut.

    ResponElimina
  7. No els he provat mai de peix deuen quedar mol especials, i molt bons per la pinta que fa el plat

    ResponElimina
  8. Hola Sion, jo amb peix si, ja que n'acostumo fer moltes variacions, una mica com l'arròs, però mai amb aquestes espines per anar escurant.
    La olor era un xic forta, crec que per la picada amb el fetge, però el gust ens va sorprendre molt agradablement.

    Salut.

    ResponElimina
  9. Manel,
    Aquest plat no l'hem tastat, però pinta magnífic i a més a més molt original. Les espines deuen donar un gust especial no?
    Una abraçada

    ResponElimina
  10. Josep, ja hauràs llegit que jo tampoc n'havia sentit a parlar mai... i ens va sorprendre molt gratament.

    A vosaltres que ho teniu a la vora us recomanaria que us arribessiu a la Boqueria, si no és que en trobeu al vostre mercat, i ho fessiu amb l'espina de tonyina... hi quedava més carn entre vèrtebra i vèrtebra.

    El bonitol, la tonyina, l'emperador... són tots peixos, pel meu gust una mica eixuts, aquí, en canvi, estava deliciós i tal com ja he dit més amunt estic convençut que el secret ha estat posar-hi al fetge a la picada.

    Endavant i bon profit.
    Manel.

    ResponElimina