La primera recepta amb la que vaig inaugurar aquest bloc de cuina era precisament un estofat de xai, per cert l'estofat de xai és el plat nacional d'Irlanda.
Catalunya és una zona d'estofats, diu el mestre Josep Lladonosa, ja que posseeix una cuina que aprofita totes les parts de l'animal i els estofats es fan precisament amb peces inferiors com ara el coll, la falda o el jarret.
Aquesta idea de la cuina d'aprofitament, fa que l'estofat sigui una bona manera d'ajuntar, en un sol plat, diferents tipus de carn, aquelles puntes que de tant en tant queden i no en tenim prou quantitat per fer un plat específic.
Per a quatre persones he "aprofitat" doncs, carn de pit i coll de xai, salsitxes de porc i ales de pollastre, tot plegat passaria just del quilo; quatre patates grosses, quatre pastanagues, dos tomàquets, dos grans d'all, llaurer, farigola, julivert, un got de vi ranci, farina, oli, sal i pebre.
Escaldem els tomàquets, els traiem la pell i llavors i els trinxem ben petits.
En una cassola amb un raig d'oli rossegem la carn salpebrada. Quan hagi agafat color hi posem l'all trinxat i un parell de cullerades de farina, remenem durant dos o tres minuts i hi posem el vi ranci i deixem reduir. Hi posem el tomàquet i a foc moderat deixem que vagi confitant. Quan tingui el punt que ens agrada ho cobrim bé amb aigua, posant-hi un parell de fulles de llaurer i una branca de farigola. Ho salem. Tapem la cassola i deixem coure a foc moderat. De tant en tant ho remenem.
Passada una hora llarga, afegim a la cassola la patata i la pastanaga a grans talls. Si ens faltés líquid hi podem afegir més aigua. Ho deixem coure gairebé mitja hora més.
Els estofats són d'aquells plats que estan millor deixats reposar, fins i tot d'un dia per l'altra. Abans de servir ho escalfem i hi posem julivert trinxat per sobre.... convé tenir un bon pa per anar sucant.
Que bo, que bo i que bo, Manel! Aquests plats agraden a tothom. Jo sempre ho faig amb costelló de porc però aquest és un estofat de festa major, molt més laboriós, i segur que amb un gran resultat a taula. En prenc nota perqué el pròxim el faré així.
ResponEliminaSalut!
HOLA MANEL ,GUAPO TU
ResponEliminaQUIN PLAT MES BO, A CASA ELS I ENCANTEN ELS ESTOFATS AMB UNES BONES PATATONES,..ADMIRO AL SR. JOSEP LLADONOSA, VAIG TENIR EL GRAN PLAER DE CONEIXEL PERSONALMENT, VAREM PARLAR EN DIFERENTS OCASIÓNS I FINS I TOT TING UN LIBRE D´ELL DEDICAT...TOT UN LUXE..
PETONETS SUSANNA
Molt bé això d'aprofitar els talls i puntes que ens queden sempre per la nevera.Però has fet un plat de luxe d'una colla de "retalls"...això sí que és saber-ne!A reveure manel.
ResponEliminaQuin estofat més bo! tens raó, d'un dia per l'altre encara són més bons! Tirar una mica de julivert per sobre no ho faig, però hi dona una xispa de color! ho faré!
ResponEliminaUna abraçada i bon cap de setmana!
Hola Gemma,
ResponEliminaEl costelló tampoc li ha d'anar gens malament.
D'aquest plat potser el més entretingut és aconseguir que el tomàquet quedi ben concentrat, com més temps hi dediquem, el resultat millor serà; passat aquest punt és quëstió de deixar que vagi fent el xup-xup.
Salut.
* * * * * * *
Susanna,
Ostres nena quina enveja, sana eh!, del que expliques, sobretot de poder tenir una bona xerrada amb el mestre Lladonosa, tot un referent per aquells que estimem la cuina tradicional i ben feta.
Petons.
* * * * * * *
Mercè,
De petit em varen ensenyar que no s'havia de llençar res, per tant, val més treure'n el màxim partit possible, oi?.
Saps que m'encanta el nom del teu bloc, em porta molt bons records, algún dia te'n faré cinc cèntims.
Salut.
* * * * * * *
Teresa,
A més del color, sempre impregna el plat amb el seu aroma, a mi m'hi agrada.
Els millors desitjos també per a tu.
Una abraçada.
Potser que l'estofat de xai també sigui molt popular a Extremadura?. En recordo un que vaig menjar a Trujillo, en un restaurant que es deia Casa Troya, ummmmmmm, que bo!.
ResponEliminaNo he fet mai estofat d'aprofitament, és una bona idea!.
Hola Glòria,
ResponEliminaNo seria gens estrany ja que els estofats estan bastant generalitzats, de fet és la cuina tradicional amb els elements disponibles a cada lloc.
El que té una bona anomenada és la "caldereta extremeña" feta o amb xai o amb cabrit. La cocció és bastant similar però o bé no hi posen patata o n'hi posen molt poca.
A Irlanda la patata i el xai són els dos productes més abundants. Jo soc un enamorat de l'estofat irlandès, "Irish stew", i aquest va ser el meu primer apunt al bloc. En un viatge a Irlanda el vaig tastar i repetir, i repetir...
Pel que fa a la barreja de diferents tipus de carns en un mateix guisat, aquí a la zona de Girona i l'Empordà són famosos els "platillos" que originalment es feien amb les peces menys valuadas com pedrers, colls, puntes de carn,... tot barrejat, ara han anat evolucionant i hi ha més "tall". Potser la principal diferència amb l'estofat és que els platillos porten picada.
Caram, com m'he extés!. Passeu un bon cap de setmana.
Que bons que son els estofats, i si podem despendre’ns de recons encara millor
ResponEliminaPetons
Sión,
ResponEliminaDemanen una mica de temps però el resultat és tant agraït!!
Una abraçada.