Per fer unes mandonguilles casolanes per a quatre persones ens caldrà, una lliura de carn picada de porc i una lliura de vedella, sis grans d'all, dues cebes, quatre pastanagues, 300 grs. de pèsols desgranats, farina de galeta, llet, tres ous, un manat de julivert, 200 grs. de tomàquet triturat, farina, oli, sucre, sal i pebre.Per a la guarnició 300 grs. d'arròs basmati, sal i un parell de fulles de llorer.
En gran bol posem la carn picada, els ous, els alls i julivert ben trinxats, quatre cullerades de farina de galeta, sal i pebre i ho anem treballant amb les mans i posant-hi llet fins a obtenir una massa que ens permeti fer les mandonguilles.
Una vegada fetes les mandonguilles, les enfarinem i fregim en oli ben calent. Així que hagin agafat color, les reservem.
En una cassola preparem el sofregit amb una mica d'oli i la ceba trinxada, a foc suau, sense presses. Quan comenci a agafar color hi posem les pastanagues tallades petites. Passats uns minuts hi posem els pèsols i el tomàquet, una mica de sucre i sal. Deixem que es vagi concentrant.
Quan tinguem el sofregit a punt, posem les mandonguilles a la cassola i ho cobrim d'aigua. Deixem a foc suau que vagi coent durant una mitja hora llarga.
A part en una olla amb abundant aigua i sal coem l'arròs basmati amb les fulles de llorer. Amb deu minuts n'hi ha prou.
Servim les mandonguilles acompanyades amb l'arròs blanc.
Quina casualitat!, avui hem menjat mandonguilles amb sípia per dinar. Que bones que són les mandonguilles i quan t'hi poses, val la pena fer-ne de sobres, així, plat preparat per a un altre dia!.
ResponEliminaVes per on...vinc de menjar les mandonguilles de la Glòria!..je,je.Eren realment boníssimes, i aquestes també tenen un aspecte fabulós!,em sembla molt adient aquest comentari de "sense presses"que has afegit,és la clau a la cuina,oi?.Hauriem de fer una trobada "mandonguillaire" i es que jo tinc també previst fer un dia d'aquests unes mandonguilles DE sípia amb la seva tinta...ja et diré...A REVEURE!
ResponEliminaGlòria,
ResponEliminaTens tota la raó amb això de val més que en sobrin... a l'endemà són encara més bones.
La sípia amb pèsols i mandonguilles és també tot un clàssic, mira que la sìpia lliga bé amb la carn!
Felicitats doncs per les teves. Una abraçada.
* * * * * * *
Mercè,
Si la trobada va endavant... m'hi apunto, hahaha.
Amb la tinta de la sípia no les he tastadas, ja m'explicaràs. Un petonàs.
Això de fer una "Trobada Mandonguillaire" estaria bé... He he he!!!! A mi sempre m'ixen molt i molt dures. Aquestes teues fan molt bona cara. El que apunta la Glòria de barrejar-les amb sèpia em sembla molt original. Salutacions
ResponEliminaLes mandonguilles, ens agraden de totes les maneres, son tan bones, tan meloses... en fi, i acompanyades d'un bon Basmati és un plaer pels sentits. Molts petns.
ResponEliminasquisito questo piatto! ciao!
ResponEliminaFrancesc,
ResponEliminaNo estaria gens malament, veritat. No sé com les fas però et diré un parell de detalls.
Primer no cal fregir-les massa, amb l'oli ben calent que facin un primer daurat, fan aquella capa que impedeix que es trenquin.
Segon, si les fas amb suc, ja veus que les cubreixo amb aigua, s'acaben de fer per dins, i es desfan a la boca.
Salut, company.
* * * * * * *
Txell i Kike,
Sou dels meus, vaja dels nostres, ja que a casa agraden moltíssim.
Una abraçada.
Federica,
ResponEliminaHai raggione, è proprio bueno.
Un carissimo saluto. Manel.
Mandonguilles! un dels plats preferits per la canalla de la casa i en el que els grans ens hi arrepenjem sovint. Nosaltres també les acompanyem amb arròs, serveix per anar barrejant amb la salseta.
ResponEliminaJordi,
ResponEliminaAra que dius això de les nenes, no sé si pot ser una bona idea per a elles. Quan jo era una criatura recordo que m'ho passava la mar de bé quan l'àvia o la mare feien sopa de lletres. LLiguem-ho amb les mandonguilles.
Has sentit a parlar mai de la sopa de mandonguilles?, es tractaria de fer unes boletes petites d'uns 3 cm. de diàmetre. Fregir-les molt lleugerament i fer una sopa amb brou de pollastre o verdures, posant-hi les mandonguilles i la pasta de lletres. A més d'agradar pot ser divertit.
Salut.
Hola Manel, merci per la foto, és boníssima. Conec aquesta recepta, de petit la provava (sense les lletres, amb pasta normal) a un restaurant que anàvem sovint a Viladrau.
ResponEliminaMés tard l'hem fet algun cop. La veritat és que la cuina dels nanos és difícil, se'ls ha d'anar educant el gust i introduir-lis els plats a poc a poc. A més estic convençut que les seves papil·les senten diferent de les nostres, potser són més "netes" i per això es belluguen en plats que per ells són segurs.
Per cert, avui he estat a Tossa i he dinat mandonguilles amb sípia i un flam d'arròs.