RISOTTO AI FUNGHI, ricetta di nonna Lucilla

No només de llibres de cuina podem obtenir receptes diferents, i aquests dies m'hi he trobat tot llegint el llibre de Federico Moccia, Amore 14.

Aquest és un autor controvertit que escriu novel·les de jovent i per a jovent que no aporten gaire res de nou. A mi m'interessa no només per a mantenir fresc l'italià si no perquè precisament per la franja d'edat dels personatges empra un llenguatge col·loquial i actualitzat que no es troba en llibres "mes seriosos".

Llegint-lo, doncs, he tingut la sorpresa que una àvia, nonna Lucilla, ensenya a la seva neta que està a punt de fer els 14 anys, a fer un risotto de bolets. Fins aquí tot podria ser normal, però hi ha un parell de detalls que desconeixia i que m'han fer provar-lo. El resultat ha estat extraordinari.

Avui no parlaré de quantitats ni de com l'he fet jo, ja que he intentat seguir fil per randa l'explicació del llibre, em limito doncs a traduir-ne el paràgraf.

"... comença a preparar l'arròs. Els bolets secs els havia ja posat en remull en aigua tèbia i el brou vegetal està a punt. Agafa la paella i posa-hi un fons d'oli i una nou de mantega. No encenguis el foc encara."
"Quan de temps cal?"
" Uns quaranta-cinc minuts. Ara agafarem la ceba blanca, la veus allà, damunt la fusta, ja l'he tallada petita, tu fes a talls petits els bolets."
M'hi faig de valent. "Així?"
"Sí, Encén ara el foc i fes fondre la mantega. Després hi afegeixes la ceba i els bolets i ho fas enrossir tot plegat. Posa-hi una mica de sal."
"Però es crema?"
"Nosaltres vigilem, no? Vinga, que ho fas bé. D'aquí a una mica hi posarem també l'aigua on han estat els bolets secs. No l'has llençada, oi?
"No, no."
"Ara cal posar-hi l'arròs i s'ha de torrar."
"Però se sent cruixir!"
"És que ha de cruixir, deixa'l algun minut. Agafa el vi blanc, allà, en aquell got. Posa'l a la paella. Apuja la flama. Quan s'ha evaporat, ho apaguem tot i es deixa reposar durant deu minuts."
"Ara torna a encendre la flama, deixe-ho a foc mitjà. Hem d'anar afegint el brou a partir d'ara. Un cullerot cada vegada. I remenar... així fins i tot fas gimnàstica. Ah, mirem com està de sal."
Ho tasto i semblo ben bé una de l'ofici. L'àvia em mira i somriu mentre va parant la taula.
"Bé!"
"Ara, continua així. Vols que m'hi posi jo ara?"
"No, àvia, avui cuino jo.!"
Passen uns quants minuts. He continuant afegint brou i remenant. L'àvia ve a tastar-ho.
"Mmmmmmmmmmmmmmh, molt bé! Està bo! Ara agafa aquell plat amb el formatge parmesà ratllat i una mica de mozzarella de pizza. Molt bé, ara apaga el foc i l'hi afegeixes." Ho faig. "tapa-ho amb això..." i em dóna una tapadora de vidre, que, només deixada a sobre, s'entela pel vapor. "Cal esperar cinc minuts."
Després agafa tres plats i de seguida els omple amb l'arròs. "I ara un bon polsim de julivert trinxat..."

El que em va cridar l'atenció, no ho havia vist ni llegit enlloc, es que una vegada torrat l'arròs i evaporat el vi, apaga el foc i ho deixa reposar durant deu minuts. Tampoc havia sentit a dir de posar-hi mozzarella... Imagino que com passa arreu amb els plats de cuina tradicional cadascú ho fa una mica a la seva manera.

Ho he fet exactament així i ha quedat ben gustós. Amb la mozzarella, semblava una mica que mengéssim pizza ja que feia aquella filamenta característica.