SECRET DE PORC DUROC ACABAT AL FORN AMB CACIOCAVALLO

Fa molt de temps que anava darrera del caciocavallo, un formatge veritablement gustós tant per ser menjat directament com aplicat a la cuina. Després de demanar-ho en diverses ocasions finalment els n'han servit a la Bottega Toscana del Mercat del Lleó de Girona. Aquest és un formatge fet amb llet sencera de vaca.

De les diferents varietats m'han servit el caciocavallo silano, amb DOP i un estricte control de producció. Les vaques de les que s'obté la llet pasturen lliurament per l'altiplà Silà a la Calabria.

El secret de porc Duroc és una carn magra molt fina de sabor, ideal per fer a la planxa, a la brasa o a la llosa.

Amb aquest parell d'ingredients més orenga, oli, pebre i sal preparem un plat sense cap complicació i molt gustós.

Filetegem el secret de porc o bé demanem que ens ho facin a la carnisseria.

També llesquem finament el formatge.

Salpebrem la carn i la fem a la planxa ben calenta que haurem untat només amb unes gotes d'oli. La cocció és molt ràpida, un minut per cada costat.

La passem a una platera d'anar al forn, la cobrim amb formatge i a sobre hi posem fulles d'orenga.

Només ens falta gratinar-ho lleugerament per tal de que es comenci a fondre el formatge. Ho servirem seguidament.

ESCÓRPORA AL FORN A LA MANERA GREGA

Fa una setmana, en un dels portals de fotografia que sovintejo, el fotògraf grec Chris Logothetis va publicar imatges d'una platera amb un peix a punt d'enfornar. 

Em van cridar l'atenció tant la forma com el fons del que s'hi veia. Pel que fa als ingredients n'hi ha un parell que per a mi eren una novetat en aquest tipus de plat, una base de fulles d'api i canyella en branca. Pel que fa a la forma, la ceba i les patates no eren la base sobre la que hi anava el peix sinó que l'acompanyaven. Tot plegat em va fer pensar a provar-ho i a la peixateria vaig trobar una bonica escórpora de palangre, doncs cap a la cuina falta gent.

Per a dues persones he emprat una escórpora d'uns 650 grams, fulles d'api, una patata grossa, tres cebes de Figueres petites, un tomàquet, llorer, canyella en branca, oli, sal i pebre.

L'escórpora és un peix que no té escata, per tant ens limitem a netejar-la de tripes i la deixem sencera. Pelem la patata i les cebes i les fem a grans llesques, també llesquem el tomàquet. 

Escalfem el forn a 220º.

Untem amb oli la platera on l'enfornarem. Fem una base de fulles d'api i a sobre hi posem el peix salat per fora i per dins. Anem col·locant al costat els altres ingredients, la patata, el tomàquet i la ceba, unes fulles de llorer i unes branques trencades de canyella. Ho salpebrem i reguem amb oli. 

Ja només cal enfornar-ho durant aproximadament 40 minuts. Tots els ingredients ja estaran cuits. En obrir el forn l'olor de l'api impregna els sentits. 

Servim els plats procurant treure totes les espines, no n'hi ha masses. Finalment ho reguem amb un fil d'oli extra verge d'oliva.

El resultat és espectacular, la canyella hi aporta un toc diferent molt interessant.

BACALLÀ A LA MANDARINA

No fa massa dies en el bloc "La Cuina de l'Olga" se'ns mostrava la recepta de "Gotets de mandarina, bacallà i avellanes" que em va semblar molt interessant i vaig dir-me que era qüestió de provar-ho. Vet aquí doncs la meva versió, com que encara estem a la tardor li he afegit magrana que aporta color i alhora un punt de dolçor que contrasta i bé amb l'acidesa de la mandarina i el gust del bacallà.

Els ingredients emprats són, bacallà dessalat i esqueixat, mandarines, avellanes, magrana, julivert i oli extra verge d'oliva.

El dia abans comencem esqueixant el bacallà i posant-lo en remull. L'aigua la canviem tres vegades.

Pelem les mandarines, desgranem la magrana, trinxem el julivert i al morter piquem lleugerament les avellanes, no ha de quedar una pasta. 

Al moment de servir col·loquem els grills de la mandarina, el bacallà ben escorregut entre mig, ho reguem amb l'oli d'oliva i continuem posant-hi les avellanes, la magrana i finalment el julivert.

Més senzill de preparar no pot ser.

Gràcies, Olga.

SOPA DE CEBA

Amb les primeres fredorades venen de gust les sopes per dinar però segurament encara més per sopar. Avui preparem una sopa de ceba, la soupe à l'oignon gratinée tradicional de la cuina francesa.

Per a quatre persones ens caldran tres cebes de Figueres de mida gran, un litre de brou de pollastre, una copa de vi blanc sec, una cullerada rasa de farina, quatre llesques de pa blanc, 40 grams de formatge comté, gruyère o emmentaler ratllat, 30 grams de mantega, oli, pebre negre i sal.

Posem un petit raig d'oli i la mantega en una cassola a foc suau. Quan la mantega hagi fos hi incorporem la ceba tallada a juliana ben fina i l'anem remenant tot sovint, ha d'agafar un bonic color marronós. Aleshores hi posem un parell de cullerades d'aigua freda, tapem la cassola i, continuant amb el foc suau, la deixem coure durant un quart d'hora.

Ara hi posem la farina i ho remenem continuadament durant tres-quatre minuts abans de posar-hi el vi blanc, continuem remenant fins que hagi evaporat i en aquest moment hi posem el brou de pollastre, també podria ser de verdures, salpebrem i deixem coure durant 20 minuts. Si cal rectifiquem de sal.

Mentre torrem les llesques de pa i les col·loquem al fons de cassoletes individuals que puguin anar al forn. Repartim la sopa a cada cassoleta i ho cobrim amb formatge ratllat.

Només ens faltarà gratinar-ho. Cal estar amatents ja que es pot cremar fàcilment.

NAP NEGRE AL ROCAFORT AMB AROMA DE FARIGOLA

Per a quatre persones ens caldran dos naps negres, dos tomàquets d'amanir, 100 grams de formatge rocafort, farigola fresca, escates de sal marina i oli extra verge d'oliva.

Pelem els naps i els tallem a rodelles de menys d'un centímetre de gruix. Per a aquest plat només aprofitarem la part més ampla del nap, la resta la reservem per a altres aplicacions.

Untem amb oli una platera d'anar al forn abans de posar-hi el nap, el reguem amb un fil d'oli i l'enfornem a 200º durant mitja hora. 

Tallem finament el formatge i l'escampem per sobre els naps, també hi posem fulles de farigola fresca. Ho gratinem abans de servir.

L'acompanyem amb tomàquet, també amb unes fulles de farigola, escates de sal i un raig d'oli d'oliva.

ARRÒS CREMÓS DE VERDURES AMB CALDO DE CEBA

No fa massa la casa Aneto va tenir la gentilesa de fer-me arribar una mostra d'algun dels seus productes, entre els que hi havia un caldo de ceba de cultiu ecològic. Amb aquest caldo he preparat un molt gustós arròs cremós de verdures.

Per a quatre persones he emprat 320 grams d'arròs, tres cebes tendres, tres pastanagues, 150 grams de pèsols desgranats, caldo de ceba, formatge parmesà, vi blanc sec, oli, sal i pebre.

Pelem les cebes i les trinxem finament. Pelem les pastanagues i les tallem a la brunesa -o sigui, a daus molt petits-. 

Escalfem el brou de ceba a punt d'ebullició.

Mentre, en una paella amb una cullerada d'oli, sofregim la ceba a foc moderat, la remenem sovint fins que agafi un bonic color torrat, moment en el que incorporem la pastanaga, salpebrem i continuem fent el sofregit. Quan s'hagi estovat hi posem els pèsols i ho deixem uns minuts més.

Ara és el moment d'apujar la intensitat del foc i posar-hi l'arròs, el deixem torrar durant un parell de minuts fins que quedi perlat, hi posem una copa de vi blanc i remenem fins que redueixi. A partir d'ara hi anem incorporant  de mica en mica el brou que està bullint, a mesura que el vagi absorbint. No deixem de remenar durant 12 minuts, abaixem la intensitat del foc i continuem amb la mateixa cocció durant cinc minuts més. 

Enretirem la paella del foc hi hi incorporem un parell de cullerades de parmesà acabat de rallar. Ho remenem amb energia per donar cremositat al plat.

Servim ratllant una mica més de formatge per sobre.

ARRÒS MELÓS DE SOBRASSADA, TROMPETES DE LA MORT I FORMATGE DE MENORCA

M'acaba d'arribar a les mans una sobrassada artesana de Menorca, obsequi d'en Jaume i la Nuri, una parella de bons amics que han estat durant uns quants dies gaudint dels atractius de l'illa.

Només sentir-ne l'olor les neurones s'han espavilat i amb un formatge de Menorca curat i uns bolets deshidratats he preparat aquest arròs melós.

Per a quatre persones necessitem: 150 grams de sobrassada de Menorca, 150 grams de formatge de Menorca curat, dos porros, un grapat de trompetes de la mort deshidratades, 400 grams d'arròs bomba, brou de verdures, pebre vermell, pebre negre, canyella en pols, mantega, oli i sal.

Comencem rehidratant els bolets posant-los en un bol amb aigua durant mitja hora llarga. Els escorrem bé afegint l'aigua al brou de verdures. Trinxem els porros. Esmicolem la sobrassada.

En una paella amb un petit raig d'oli i una nou de mantega sofregim a foc suau el porro que haurem salpebrat. Quan estigui ben estofat hi incorporem els bolets, continuem sofregint durant uns minuts més abans de posar-hi la sobrassada. Així que tinguem el sofregit a punt és el moment de posar-hi l'arròs i l'anem remenant durant un parell de minuts fins que hagi perlat. Ara hi posem una cullerada de pebre vermell i seguidament el brou que tindrem a punt d'ebullició, de moment doble quantitat de brou que d'arròs, si cal n'hi afegirem una mica més. 

Mentre ratllem el formatge. Passats disset minuts, enretirem la paella del foc, hi incorporem el formatge i un toc de canyella. Ho remenem amb energia per donar la melositat al plat a mesura que el formatge vagi fonent. Deixem reposar durant un parell de minuts més abans de servir.

Nuri, Jaume, a la vostra salut. Gràcies.

ARRÒS DE GALERES I CALAMARSONS

Per tal de què sigui un arròs d'aquells que ens queden enregistrat al cervell i que ens fa venir salivera només de recordar-lo hem de dedicar-hi estona, primer per fer un brou de galeres amb substància, ben fet, i finalment, al preparar l'arròs, no tenir pressa i fer el sofregit com més lentament millor. El resultat s'ho val.

Per al brou ens caldrà mig quilo de galeres, un quart de quilo de peix de roca, una ceba grossa, tres grans d'all, una pastanaga, un tomàquet, una branca d'api i oli.

De les galeres reservem les més grans per a l'arròs, amb les més petites farem el brou.

Posem un parell de cullerades d'oli en una olla i a foc mitjà sofregim la ceba i els alls tallats a grans trossos fins que agafin color. Ara hi incorporem la pastanaga pelada i tallada també a grans talls, l'api i el tomàquet tallat en quatre trossos. Continuem fent el sofregit remenant-ho sovint durant uns deu minuts més abans de posar-hi el peix i les galeres i deixem que segueixi sofregint. Amb la mà de morter anem pressionant els crustacis i el peix per tal de que deixin anar tota la substància. Quan ho tinguem tot ben sofregit omplim l'olla amb dos litres d'aigua freda, apugem la intensitat del foc fins que arrenqui el bull. Abaixem ara la temperatura just fins al punt de mantenir l'estat d'ebullició i ho deixem coure durant mitja hora llarga.

Apaguem el foc i deixem temperar abans de passar-ho pel colador xinès.

Per a l'arròs per a quatre persones ens caldrà a més de les galeres reservades un quart de quilo de calamarsons, dues cebes grans de Figueres, vi blanc sec, 320 grams d'arròs bomba, oli, sal i pebre.

Comencem netejant els calamarsons, separem les potes de la bossa, traiem la ploma i netegem amb cura l'interior.

A la cassola o paella on anem a fer l'arròs hi posem una cullerada i mitja d'oli i a foc suau anem sofregint la ceba ben trinxada. Remenem sovint, sempre a foc suau, sense presses fins que ens agafi un molt bonic color daurat, aquest és l'altre secret del plat. 

Quan tinguem la ceba ben confitada hi afegim els calamarsons els sofregim amb la ceba durant uns minuts fins que es beguin l'aigua que deixen anar, moment en el que hi posem l'arròs, salpebrem i remenem durant un parell de minuts abans de posar-hi una copa de vi blanc sec. Quan hagi evaporat hi afegim el brou que tindrem bullint, en principi hi posem el doble de volum que l'arròs, si cal n'hi afegirem una mica més. Els primers set minuts fem l'arròs a foc fort, després abaixem la intensitat, hi afegim les galeres i continuem la cocció durant uns vuit minuts més, quan l'arròs estigui al dente. Apaguem el foc i deixem reposar uns minuts abans de servir.

CONILL AMB FRUITA ASSECADA

El cuiner i comunicador Fermí Puig en el seu llibre "Cuinetes" ens explica la recepta de conill amb prunes tal com li va ensenyar  Jean Paul Vinay, qui fou xef del Bulli.

En parla tan i tan bé que no m'he pogut estar de fer la meva versió, tot substituint les prunes seques amb pinyol per altra fruita assecada, en aquest cas amb orellanes d'albercoc i taronja.

Per a quatre persones he emprat un conill tallat a octaus, una ceba grossa de Figueres, una pastanaga, un got de vi blanc sec, brou de vedella, fruita assecada, 100 grams de mantega, oli, sal, pebre en gra i un clau d'olor.

Salem el conill i el sofregim en una cassola ample on hi càpiga bé.

Trinxem finament la ceba i tallem la pastanaga a daus petits. Quan el conill hagi agafat una mica de color per tots els costats, incorporem les verdures a la cassola i ho deixem rossejar.

Amb el sofregit a punt hi incorporem el vi i deixem que redueixi una mica. Ara ho mig cobrim amb el brou de vedella afegint-hi uns grans de pebre xafats i un clau d'olor. Tapem la cassola i deixem coure a foc suau durant tres quarts d'hora.

Hi incorporem la fruita seca i continuem la cocció deu minuts més, moment en que fi posem la mantega tallada a daus, apugem la intensitat del foc perquè es fongui la mantega ràpidament i acabi de lligar la salsa.

Deixem reposar el plat abans de servir.

AMANIDA DE SÍNDRIA, FRUITS VERMELLS I FORMATGE FETA

A l'estiu el què més ve de gust a taula són plats lleugers, refrescants i fàcils de preparar, vet aquí la recepta d'una amanida que reuneix tots aquests requisits, la base de la qual és la síndria i el formatge feta, en quant a fruits vermells podem posar-hi aquells que tinguem a mà, maduixes, aranyons, groselles, gerds, mores,... avui la proposta és amb raïm i nabius.

Els ingredients que ens caldran per a sis persones són síndria, raïm vermell, nabius, formatge feta, oli extra verge d'oliva, llimona, sal i unes fulles d'alfàbrega fresca per decorar.

De la part central de la síndria fem dues grans llesques d'un parell de centímetres de gruix i de cadascuna en fem sis parts. Esbandim el raïm i els nabius i els assequem amb paper de cuina. Tallem el formatge feta a daus petits.

Preparem una vinagreta emulsionant el suc d'una llimona amb tres cullerades d'oli i una punta de sal.

Muntem el plat amb els diferents ingredients i en el moment se servir ho reguem amb la vinagreta i el decorem amb unes fulles d'alfàbrega.

ARRÒS CREMÓS DE BACALLÀ I BOTIFARRÓ

Per a aquest arròs cremós de mar i muntanya ens caldrà, per a quatre persones: dos talls de bacallà, dos botifarrons de ceba, 320 grams d'arròs bomba, una ceba de Figueres, brou de verdures, formatge Parmesà, oli, sal i pebre.

Comencem esqueixant i dessalant el bacallà. En tindrem prou en tenir-lo durant 20 hores en aigua que canviarem un parell de vegades. 

Trinxem la ceba. Traiem la pell dels botifarrons i tallem la carn a daus petits. Escorrem el bacallà.

En una cassola amb una mica d'oli sofregim la ceba, ho fem a poc a poc, a foc suau, remenant-la sovint. Quan hagi ben enrossit hi incorporem el botifarró, continuem la cocció durant dos o tres minuts abans de posar-hi el bacallà. Salpebrem lleugerament i continuem la cocció uns minuts més.

Ara és el moment de posar-hi l'arròs i deixar-lo torrar durant un parell de minuts abans d'anar-hi afegint el brou que tindrem bullint. L'hi posem de mica en mica així que es vagi evaporant, no deixem de remenar. Verifiquem el punt de sal.

Passat disset minuts, apaguem el foc hi hi incorporem el parmesà ratllat al moment. Ho remenem amb energia perquè es vagi fonent amb la mateixa escalfor.

Deixem reposar durant un parell de minuts abans de servir. Ratllem una mica més de parmesà per sobre,

FRICASSÉ D'ALBERGÍNIES

La paraula fricassé, com tantes d'altres, prové de la cuina francesa i originàriament era un plat a base de carn blanca a talls, saltejada i sofregida amb verdures, la salsa s'acostumava a espessir amb ou. La internacionalització del plat ha fet que es pugui trobar amb molts tipus de carn o peix i també només amb verdures, amb ou o sense, podríem parlar d'un estofat de curta cocció.

Aquest plat amb albergínies prové de la cuina italiana, la Fricassea di melanzane. 

Per a quatre persones ens caldran dues albergínies, 25 grams de mantega, una ceba, mig quilo de tomàquets, julivert, un gra d'all, una llimona, dos ous, oli, sal i pebre.

Comencem tallant l'albergínia a llesques no massa primes, de gairebé un centímetre, la salem i deixem suar en un escorredor durant mitja hora.

Tallem la ceba a juliana fina. Trinxem l'all i el julivert. Pelem els tomàquets, traiem les llavors i el tallem a daus petits. Esbandim l'albergínia i l'assequem amb paper de cuina. 

En una cassola amb tres cullerades d'oli i la mantega, a foc suau, sofregim la ceba durant uns minuts. Quan transparenti i vulgui començar a agafar color hi incorporem l'albergínia, el tomàquet, l'all i el julivert, ho salpebrem i barregem. Deixem coure, ara a foc moderat, fins que l'albergínia estigui feta. Apaguem el foc.

Batem els ous i hi incorporem el suc de la llimona. Ho afegim a la cassola tot remenant amb energia per tal de que, amb la mateixa escalfor, es faci l'ou però sense arribar a quallar.

Ho servim calent. 

BOTIFARRA DEL PLA DE L'ESTANY AMB XAMPINYONS A L'AROMA DE FARIGOLA

No fa massa dies l'Olga ens mostrava aquesta recepta de XAMPINYONS A L'AROMA DE TIMÓ que em va semblar molt interessant, tant per la bona pinta que fa el plat com per la senzillesa en la seva preparació. Prenent dons la idea, avui els he preparat com a acompanyament d'unes botifarres del Pla de l'Estany.

Per a dues persones en caldran dues botifarres del Pla de l'Estany, botifarres de qualitat, dos xampinyons grans, farigola fresca, formatge per gratinar, cristalls de sal, pebre negre i oli extra verge d'oliva.

Comencem punxant les botifarres i coent-les al microones a màxima potència durant cinc minuts.

Rentem sota l'aixeta els xampinyons i els tallem a llesques.

En una safata de servir que pugui anar al forn col·loquem les botifarres amb la banda més blanca -la que ha quedat a sota- cara amunt, els xampinyons, les fulles de farigola, uns cristalls de sal, pebre negre acabat de moldre i el formatge per gratinar. Ho reguem amb un bon raig d'oli d'oliva.

Ho posem al forn en funció de gratinar durant uns minuts, fins que es fongui el formatge i agafi tot plegat un bonic color.

Directament ho portem a taula.

Gràcies, Olga.

SOPA FREDA DE MELÓ AMB GAMBES

A l'estiu venen de gust plats frescos, que es preparin ràpidament, sense complicacions i fent servir productes de temporada, som-hi dons!

Amb un meló en tindrem per a sis persones. A més ens caldrà dos iogurts de llimona, dotze gambes mitjanes, alfàbrega, oli, sal i pebre.

Pelem i tallem el meló i el passem al got de la batedora elèctrica, hi afegim un polsim de sal i pebre negre i ho triturem finament. Ara hi incorporem els dos iogurts. Continuem uns segons més amb el braç elèctric per remenar-ho bé i ho deixem a la nevera fins al moment de servir.

En una paella calenta amb unes gotes d'oli saltem ràpidament les gambes, no han de quedar massa fetes, Les deixem temperar i les pelem.

En el moment de servir la sopa hi incorporem les gambes, uns cristalls de sal i unes fulles d'alfàbrega fresca que potenciaran la frescor del plat.

TOMÀQUET FARCIT DE BRANDADA DE BACALLÀ

Ara, a l'estiu, estem en temps dels millors tomàquets. També ara venen de gust els plats lleugers, refrescants, i si pot ser, que els podem tenir gairebé preparats a la nevera, que només calgui farcir i amanir abans de servir. Vet aquí, doncs, una proposta que acompleix aquestes premisses.

Farem servir una de les varietat de tomàquets saborosos, grans, de pell fina, polpa carnosa i relativament buits de dintre. Diverses són les varietats que presenten aquestes característiques, els de Montserrat, els cor de bou d'aquí i les tomàtigues cor de bou mallorquines, els Monterosa,...  

Per a quatre persones ens caldran quatre tomàquets d'uns 250-300 grams cadascun, dos talls de bacallà, una patata mitjana, dos grans d'all, julivert, oli i cristalls de sal.

Dos dies abans haurem posat el bacallà en remull, canviant l'aigua cada 12 hores.

Pelem i bullim la patata.

Posem el bacallà dessalat en un caçó, el cobrim d'aigua  i el deixem a foc mitjà. Així que vulgui començar a bullir i deixi anar bromera apaguem el foc i el deixem temperar allà mateix. Una vegada a temperatura ambient traurem la pell i totes les espines.

Llesquem els alls i els posem en un altre caçó amb abundant oli, a foc suau vigilarem quan comenci a fregir fins el punt en que canviï de color, no s'han de cremar. Enretirem els alls i deixem temperar l'oli confitat.

En el got del braç elèctric posem el bacallà, les patates i una part de l'oli confitat. A mitjana velocitat ho anem treballant, afegint-hi de mica en mica més oli fins a obtenir la textura de brandada desitjada.

Fins aquí ho podem tenir preparat i a la nevera.

Abans de servir, tallem la tapadora del tomàquet.

Amb l'ajut d'un ganivet petit buidem la part central del tomàquet. El què traiem ens servirà per a un altre plat, per exemple com a un ingredient més d'una vinagreta.

El farcim amb la brandada i ja podem muntar el plat, posant una mica de julivert trinxat, amanint amb oli i uns cristalls de sal que ajudaran a potenciar els sabors.

CLAFOTÍS DE CIRERES

El clafotís és un pastís propi de la cuina occitana, s'acostuma a fer amb cireres tot i que també hi ha versions amb prunes. 

Podem també trobar receptes en que les cireres son senceres, amb pinyol, o bé, tal com la que proposo, sense el pinyol, el que la fa de més bon tallar, repartir i menjar.

Es pot pendre tebi o fred. En el primer cas el podem fer en motlles individuals servint-los en el mateix motlle. Si el volem servir fred es pot fer en un motlle més gran i, una vegada temperat, treure el pastis curosament i servir-lo en porcions.

Necessitem mig quilo de cireres ben madures, tres ous, 100 grams de sucre morè, 100 grams de farina, 60 grams de mantega, un quart de litre de llet i 25 grams de vainilla ensucrada.

Escalfem el forn a 180º.

Rentem les cireres i en traiem el pinyol.

Posem la mantega en un cassó petit a foc suau per tal de que es fongui. Quan estigui mig fossa l'enretirem del foc i s'acabarà de fondre amb l'escalfor acumulada sense agafar més temperatura.

Amb un pinzell de cuina untem bé el motlle amb mantega fosa, tant el fons com les parets. Hi posem una bona cullerada de sucre i l'anem movent de manera que es vagi adherint a la mantega. Traiem el sucre sobrer. Ara hi col·loquem les cireres repartides per tota la superfície.

Posem els ous en un bol i els batem, hi incorporem el sucre i sense deixar de remenar hi posem la farina tamisada, continuem batent per eliminar qualsevol grumoll, finalment hi afegim la llet i la mantega fosa que ja s'haurà temperat. Una vegada ben barrejat ha de quedar una mescla espessa i cremosa alhora.

Incorporem el líquid al motlle amb les cireres. El contingut ha d'arribar fins a uns dos centímetres de l'alçada del motlle, cal tenir en compte que durant la cocció la massa pujarà tot i que finalment tornarà a la mida original. Ho enfornem durant tres quarts d'hora.

Abans de servir ho enfarinem amb la vainilla ensucrada.

ARRÒS AMB CANANES DE FONS

La canana és un cefalòpodes semblant al calamar si bé de carn més dura i no tan apreciat i, per tant, més econòmic. Tanmateix a la cuina dóna molt bon rendiment, essent molt indicat en plats de cocció lenta.

A la peixateria és fàcil trobar la canana rossa. De vegades també se'n troba de negra que al nord del Cap de Creus és coneguda com a canana de fons. Aquesta és de tonalitats més fosques i de mida més gran, fàcilment entre cos i potes pot fer un parell de pams. 

En ser la canana, tal com queda dit, més dura que el calamar, no havia agafat mai canana de fons, pensant que, en ser més grossa que la rossa, seria encara més dura. No fa massa dies, el meu peixater, de família de pescadors, em va comentar que anava errat, la de fons és de més ràpida cocció i fins i tot ell, a casa, la fa sovint a la romana o a l'andalusa, com si es tractés de calamar. Així dons en vaig agafar una, passava del mig quilo... i en va sortir un arròs dels bons que he menjat.

Per a dues persones necessitem una canana de fons, 300 grams de musclos de roca, una ceba grossa de Figueres, un pebrot verd, un pebrot vermell escalivat, dos grans d'all, un tomàquet madur, 200 grams d'arròs bomba, brou de peix, oli, sal i pebre.

Comencem netejant la canana i tallant-la a trossos regulars. Obrim els musclos al vapor i una vegada oberts i temperats separem la carn i eliminem les cloves. Pelem i trinxem la ceba i els alls. Tallem petit el pebrot verd i a tires el vermell. Ratllem el tomàquet.

Posem un petit raig d'oli a la cassola i a foc suau, sense presses, sofregim la ceba. La remenem sovint fins que comenci a agafar un bonic color rosat. Ara és el moment d'incorporar-hi els alls, el pebrot verd i les cananes, salpebrem. Un quart més tard hi posem el tomàquet. De mica en mica el sofregit es va espessint, gairebé com una melmelada.

Mentre hem escalfat el brou de peix deixant-lo a punt d'ebullició.

Ara incorporem l'arròs a la cassola, ho remenem durant un parell de minuts abans de posar-hi el brou, una mica més del doble que el volum de l'arròs. Els primers set minuts ho fem coure a foc fort, hi incorporem els musclos i el pebrot vermell i abaixem la intensitat del foc durant els darrers deu minuts de cocció. 

Només ens cal deixar-ho reposar uns minuts més abans de servir.

PATÍS D'ALBERGÍNIA I GAMBES

Aquest és un pastís que s'elabora sense massa complicacions i tant es pot presentar com un entrant o com a acompanyament d'altres plats.

Ens caldran tres albergínies, una dotzena de gambes pelades, tres ous, dos grans d'all, 150 ml. de nata per cuinar, 100 grs. de formatge ratllat, un pebrot del piquillo o escalivat, sal i pebre.

Traiem les cues de les albergínies, les esbandim sota el raig de l'aixeta i les assequem bé. Amb una forquilla punxem la pell quatre o cinc vegades tot al voltant i les posem al microones a la màxima potència durant uns deu minuts. Les deixem temperar tapades.

Les tallem pel mig i amb l'ajut d'una cullera separem la polpa i la trinxem amb el ganivet. Reservem unes gambes senceres i tallem la resta a trossos petits. Batem els ous. Trinxem els alls.

En un bol barregem bé la carn de l'albergínia, els alls, les gambes tallades, la meitat del formatge ratllat, els ous, la nata, sal i pebre. Passem aquest preparat a un motlle; si és de silicona no cal untar-lo amb cap greix, a sobre hi col·loquem las gambes reservades.

Posem el motlle al microones, també a la màxima potencia, durant dotze/quinze minuts, fins que quan punxem el pastís amb un escuradents, aquest surti sec.

Amb cura traiem el pastis del motlle, posem la resta de formatge ratllat per sobre i unes tires de pebrot. 

Només ens caldrà gratinar-ho abans de servir.

PASTA LLARGA A LA TARONJA

Fa pocs dies en el bloc que comparteixen les toscanes Natalia i Pina suggerien uns espagueti amb mascarpone a la taronja. La Lia assegurava que és una barreja de senzillesa i bondat especialment delicada al paladar. La proposta em va semblar molt engrescadora i vet aquí que no he tardat gens a fer la meva versió.

Per a quatre persones ens caldràn 350 grams de pasta llarga (espaguetis o tallarines), dues taronges, 150 grams de mascarpone, una tassa de llet, 30 grams de mantega, sal, pebre i parmesà.

Rentem bé les taronges i les assequem. Ratllem la pell d'una d'elles i n'espremem el suc.

Posem en una paella antiadherent unes gotes d'oli i la mantega, a foc suau, deixem què es fongui. Ara hi afegim la ratlladura de taronja, anem remenant amb una espàtula de fusta o de silicona durant uns minuts deixant que la mantega agafi tot el sabor de la taronja.

Hi incorporem el mascarpone i continuem remenant-ho fins que es fongui i quedi tot incorporat. En aquest punt hi afegim el suc de taronja i la llet. Així que arrenqui el bull tapem la cassola i ho deixem coure durant uns tres minuts. Salpebrem i continuem remenant-ho uns instants més.

Mentre haurem bullit la pasta. Així que estigui al dente la incorporem a la paella amb la salsa, també hi afegim un cullerot de la mateixa aigua de coure-la. Ho remenem a consciència perquè s'amalgamin tots els sabors. 

Enretirem la paella del foc i ho servim. Acabem el plat ratllant al moment formatge parmesà i la pell de la segona taronja.

MUSCLOS AL ROCAFORT

Aquesta és una recepta de la cuina francesa, fàcil i ràpida de preparar i que només demana una cosa, tenir pa per sucar amb la salsa.

Per a quatre persones ens caldrà un quilo llarg de musclos, tres escalunyes (si no en tenim podem fer servir dues cebes de Figueres), 75 grams de formatge rocafort, 50 cl. de crema de llet, julivert, vi blanc sec, mantega, sal i pebre.

Comencem netejant els musclos sota el raig de l'aixeta. 

Fondrem una nou de mantega en un cassó gran i hi afegim les escalunyes trinxades finament. Ho remenem fins que transparenti. Hi afegim la crema de llet i el formatge trencat a bocins petits. Anem remenant a foc suau fins que s'hagi fos el formatge. 

Trinxem les fulles d'un parell de branques de julivert. Les afegim a la salsa i salpebrem tot continuant la cocció.

Mentre escalfem mig got de vi blanc en una cassola i hi afegim els musclos. Tapem i deixem que s'obrin.

Traiem el líquid que hagin deixat els musclos i hi afegim la crema de rocafort per sobre. Ho deixem al foc durant tres o quatre minuts més. Servim de seguida.

CONILL EN ESCABETX DE CÍTRICS

L'escabetx tal com s'entén avui en dia, no com a sistema de conservació d'aliments sinó preparat de manera més suau per tal de gaudir del plat a taula, és d'aquella mena de guisats que és aconsellable deixar reposar, millor cuinat el dia abans.

El que proposem avui té la singularitat dels cítrics, taronja, llima i llimona que li donen un gust singular.

Per a quatre persones ens caldran vuit talls de conill,  dues cebes, tres pastanagues, quatre grans d'all, un enciam petit, una taronja, mitja llima i mitja llimona, quatre grans d'all, pebre vermell dolç, pebre en gra, farigola, romaní, llorer, llavors de gira-sol, vinagre de poma, oli i sal.

Del conill no farem servir les cuixes, són molt més gruixudes i necessitarien més temps de cocció. Les reservem per a un altre plat.

Comencem rentant el conill sota l'aigua corrent i l'assequem amb paper de cuina. Pelem les cebes i les tallem a juliana. Pelem les pastanagues i les tallem a llesques. Tallem els cítrics a rodanxes. Rentem i deixem escórrer les herbes aromàtiques.

Salpebrem el conill i l'enrossim en una cassola amb oli ben calent. El reservem.

Abaixem la intensitat del foc i en el mateix oli sofregim la ceba fins que comenci a voler agafar color. Ara hi incorporem les pastanagues i els alls amb la pell. Tapem la cassola però ho anem remenant de tant en tant.

Quan tinguem les verdures estofades tornem el conill a la cassola, amb les herbes aromàtiques, els cítrics, mitja cullerada de pebre vermell, pebre en gra, salem i hi afegim una tassa de vinagre. Amb la cassola destapada deixem reduir durant un parell de minuts abans de mig cobrir-ho amb aigua.

Tapem la cassola i ho deixem coure a foc suau durant una hora. A mitja cocció girem el conill.

Tal com ha quedat dit, el deixem reposar.

Abans de servir escalfem novament la cassola. Servim el conill amb unes fulles d'enciam, verdures i cítrics de l'escabetx i acabem el plat amb unes llavors de gira-sol.

MUSCLOS AMB PARMESÀ ACABATS AL FORN

Aquesta és una recepta relativament habitual a la cuina italiana, gens complicada d'elaborar i que ens proporciona un entrant diferent o, perquè no, una tapa interessant.

Els ingredients que necessitem per a una trentena de musclos són: musclos, 1 o 2 grans d'all, julivert, una cullerada sopera de pa ratllat, dues cullerades soperes de parmesà ratllat i vi blanc sec.

Comencem netejant els musclos traient-los les barbes i esbandint-los bé en aigua freda. 

Posem els musclos amb un rajolí de vi en una cassola, la tapem i a foc alt els mantenim fins que s'obrin les valves.

Fora del foc si hi ha algun musclo que no s'hagi obert, l'eliminem. Traiem també la meitat de les valves sense carn. Colem el líquid que hagin deixat.

Rentem el julivert i pelem els alls. Els trinxem finament i els barregem en un bol amb el pa ratllat i la meitat del formatge ratllat. Hi incorporem una mica del propi líquid d'obrir els musclos per fer una pasta més o menys homogènia. No hi posem gens de sal, tant els musclos com el parmesà ja en porten.

Amb una cullereta anem disposant aquesta barreja en cadascun dels musclos, els col·loquem en una platera d'anar al forn i repartim la resta de parmesà per sobre.

Ho enfornem a 200º durant deu, dotze minuts. Els servim immediatament.